Hipócrites

Al davant una cara i al darrera una altre. 

Cada dia puc veure això a la feina, al carrer, a l'escola, a la tele...

Diuen que és per educació, que hi han coses que no es poden dir a la cara. Però als altres si que els hi podem dir, si. I riure de l'altre. I criticar-lo. I dir allò que tan ens ofèn. I el que més ens molesta. I es que sempre està igual. I es que la gent no canvia. I mira que ja li he dit. I jo ja no sé que fer. I...I...

Però mai agafem el coratge per dir a la cara i directament, i educadament, allò que tant ens molesta, allò que no ens agrada, allò que no està bé.

Perquè ens costa tant dir coses tan senzilles com: ei, que no estic d'acord en fer la feina així, que et sembla si la fem d'aquesta altre manera? o, et torno a explicar com va això, escolta bé que ja és la quarta vegada, eh? O simplement, no. No recolliré ara perquè haig de fer això altre que tu no has fet abans i que s'ha d'acabar...

Però es més fàcil posar bona cara, quedar bé i fer la pilota. Remugar i mal fer el que toca.

Control

Què fas? On vas? Amb qui estàs? Qui és aquest? Ja has fet això o allò? Has anat a...? Has demanat hora per...?

Preguntes que poden ser innocents, semblar-ho.

Però de vegades hi sura pel damunt una mena de control que fa mal.

Vols confiar en una persona però no deixes de estar-hi al damunt. L'ofegues amb el seguiment de tot el que fa. I cadascú tenim el nostre ritme, la nostra manera, les nostres motivacions.

I estar sempre pendent del que fa o deixa de fer l'altre pot ser molt, molt estressant. I contraproduent.

Nou any...noves decisions?

Tenim el tópic de que per encetar un nou any ens hem de proposar quelcom.

I sincerament, qui acaba l'any dient que ha assolit tot alló que s'ha proposat?

Es bó, posar-se noves fites. Voler millorar en algunes coses. Arribar allà on sempre hem somiat. Però no cal deixar-nos la pell en el camí. Sí que hi hem de lluitar, però sense malferir-nos. Perquè correm el perill de decepcionar-nos per no aconseguir allò que voliem. De deprimir-nos per no ser capaços. D'obsessionar-nos per la fita.

Una fita que moltes vegades no és real, ni possible, ni lògica. Sí desitjable, però utòpica.

No vull dir que no somiem, no. Però el que em fa por és la decepció per no aconseguir el somni. El dolor per no veure recompensats els nostres esforços. La fustració per no arribar allà on esperàbem. L'enveja de veure que altres sí ho han aconseguit. La comparació, l'eterna comparació. La maleïda comparació. I que tan fàcil és fer-la i tan difícil allunyar-la.

Nou any, la vida de sempre. Però millorada, si. Buscaré petites fites, petites coses per canviar. Aquelles que tant costen i tan poc es veuen.

Comparacions.

Diuen que les comparacions són odioses.

Jo diria que més que odioses, perilloses.

Penses i penses, veus que aquí es així, allà d'altre manera, diferències entre iguals.

I alló va acumulant-se a dins i arriba un dia que surt fora. I fa mal. I no s'entén.

I ens preguntem perquè. Perquè jo? Perquè d'aquesta manera? Perquè sempre? Perquè mai? Perquè ara? Perquè a mi? Perquè tot?... (Ja veieu que no nomès passa al futbol)

I ens hi podem perdre. I el nostre caràcter va canviant. Es va endurint. No estem a gust amb ningú. Ens aïllem i ens queixem perque estem aïllats.

I patim. Patim molt, massa.

Insatisfet

Qué complicat deu de ser estar sempre insatisfet! Esperar sempre més dels altres i d'un mateix. 

Estar a l'aguait de qué, com i perquè passen les coses. Buscar sempre el motiu de tot. Esperar tant de la vida i dels altres, que no vius.

Analitzar el comportament de tots i el propi. Dónar voltes i voltes al cap. Cabòries sense parar.

I no entendre res. I enfosquir el propi caràcter i no deixar viure als que es té al costat.

El pitjor de tot, no ser conscient d'aixó. Pensar que la culpa és dels altres. Que no ens entenen. 

I tenir una llarga llista de rancunies. Fitxar al personal i etiquetarlo. Guardar "l'ofensa". Tenir un fitxer de males experiències passades que no deixen pas a l'oblit i la revivència de nou de la mateixa situació, amb persones i llocs diferents.

Com es pot estimar amb aquest cor tan carregat? Amb les pedres de molí que arrosega...

 

Toc, toc... puc entrar?

Davant el teclat les mans es mouen suament però sense parar.

Són moltes les hores passades davant la pantalla. Velles conegudes. La pantalla i jo. I el teclat? La de coses que ha escrit! Unes més profundes, altres més superficials. Però no falla mai. Sempre escriu el que tu vols dir. Encara que, a vegades, sembla que tingui vida pròpia. He escrit jo aixó? Penses. Carai! Si que m'ha quedat bé! 

I ara hem trobo aquí encetant un xic d'amagatotis, un bloc. No sé quina vida tindrem plegats. Serà una relació seriosa o un caprici d'hivern? Un enamorament sobtat o un profund coneixement?

No ho sé. Escric. Ho necessito. Ara més que mai.