Hipócrites

Al davant una cara i al darrera una altre. 

Cada dia puc veure això a la feina, al carrer, a l'escola, a la tele...

Diuen que és per educació, que hi han coses que no es poden dir a la cara. Però als altres si que els hi podem dir, si. I riure de l'altre. I criticar-lo. I dir allò que tan ens ofèn. I el que més ens molesta. I es que sempre està igual. I es que la gent no canvia. I mira que ja li he dit. I jo ja no sé que fer. I...I...

Però mai agafem el coratge per dir a la cara i directament, i educadament, allò que tant ens molesta, allò que no ens agrada, allò que no està bé.

Perquè ens costa tant dir coses tan senzilles com: ei, que no estic d'acord en fer la feina així, que et sembla si la fem d'aquesta altre manera? o, et torno a explicar com va això, escolta bé que ja és la quarta vegada, eh? O simplement, no. No recolliré ara perquè haig de fer això altre que tu no has fet abans i que s'ha d'acabar...

Però es més fàcil posar bona cara, quedar bé i fer la pilota. Remugar i mal fer el que toca.

Control

Què fas? On vas? Amb qui estàs? Qui és aquest? Ja has fet això o allò? Has anat a...? Has demanat hora per...?

Preguntes que poden ser innocents, semblar-ho.

Però de vegades hi sura pel damunt una mena de control que fa mal.

Vols confiar en una persona però no deixes de estar-hi al damunt. L'ofegues amb el seguiment de tot el que fa. I cadascú tenim el nostre ritme, la nostra manera, les nostres motivacions.

I estar sempre pendent del que fa o deixa de fer l'altre pot ser molt, molt estressant. I contraproduent.

Nou any...noves decisions?

Tenim el tópic de que per encetar un nou any ens hem de proposar quelcom.

I sincerament, qui acaba l'any dient que ha assolit tot alló que s'ha proposat?

Es bó, posar-se noves fites. Voler millorar en algunes coses. Arribar allà on sempre hem somiat. Però no cal deixar-nos la pell en el camí. Sí que hi hem de lluitar, però sense malferir-nos. Perquè correm el perill de decepcionar-nos per no aconseguir allò que voliem. De deprimir-nos per no ser capaços. D'obsessionar-nos per la fita.

Una fita que moltes vegades no és real, ni possible, ni lògica. Sí desitjable, però utòpica.

No vull dir que no somiem, no. Però el que em fa por és la decepció per no aconseguir el somni. El dolor per no veure recompensats els nostres esforços. La fustració per no arribar allà on esperàbem. L'enveja de veure que altres sí ho han aconseguit. La comparació, l'eterna comparació. La maleïda comparació. I que tan fàcil és fer-la i tan difícil allunyar-la.

Nou any, la vida de sempre. Però millorada, si. Buscaré petites fites, petites coses per canviar. Aquelles que tant costen i tan poc es veuen.